La història de Catalunya és una història de pugna per la llibertat. Les eleccions que se celebraran demà són l’última batalla: ens juguem aparèixer a la lliga dels Pobles que feren història o passar per sempre desapercebuts. És l’oportunitat per expulsar al tirà que ha usurpat les nostres institucions i instaurar una República que satisfaci totes les necessitats del Poble.
Mirant enrere, la llista d’ignomínies dels poders estrangers contra el Poble català és gegant. Podem pensar en els recents enfrontaments com la sentència d’un tribunal constitucional estranger contra l’Estatut l’any 2010, o els quaranta anys d’opressió franquista després de l’heroica defensa antifeixista de Barcelona durant la guerra de l’Estat Espanyol. No obstant això, la nostra data més senyalada és l’11 de setembre de 1714, que avui coneixem com la Diada. En ella commemorem una derrota: la que van patir els federals Àustries contra els centralistes Borbons, i que senyala la fi de la independència de Catalunya com a tal.
Així i tot, anteriorment a aquesta data, hem de reconèixer que la «llibertat» dels regnes amb els Àustries era fictícia. Tan sols fa falta recordar el lema de 1624 del Compte-Duc d’Olivares, Multa regna, sed una lex («Molts regnes, però una llei»): la llei a la qual es refereix és la de Castella. A més a més, aquest servent del rei espanyol Felip IV es va expressar amb paraules denigrants sobre Catalunya.
“Catalunya és una província que no hi ha rei al mon que tingui una altra igual a ella… Si l’ataquen els enemics l’ha de defensar el seu rei sense contribuir ells la part que deuen ni exposar la seva gent als perills. El rei ha de portar l’exèrcit de fora, l’ha de sustentar, ha de cobrar les places que es perderen, i aquest exèrcit, ni fet fora l’enemic ni abans de fer-lo fora, no ha de ser allotjat per la província… Que s’ha de mirar si la constitució va dir això o allò, i l’usatge, quan es tracta de la suprema llei, que és la pròpia conservació de la província… Veritablement, senyor Compte, els catalans haurien de veure més món que Catalunya.” [Fuente]
Hem de remuntar-nos encara més enrere per observar al Comtat català en tot el seu esplendor, una aetas aurea. Parlem, clar estar, de l’Edat Mitjana. Uns quants erudits reaccionaris han mantingut la falsa idea que durant els segles obscurs, vam estar sempre supeditats a les ordres dels regnes veïns. No obstant això, tan sols a falta recordar a Sant Jordi, l’únic heroi en la història de la Península Ibèrica que va poder derrotar a un drac.
Per qui ho posi en dubte, només hem de recordar aquell compte del segle IX que va advocar per l’autodeterminació de Catalunya davant el domini franc. Guifré el Pelós, anomenat així per la capa de pèl que li cobria la pell per tal d’aguantar el fred hivern mediterrani, en comptes d’acatar les ordres que dictava l’emperador carolingi, va decidir cedir el seu títol nobiliari al seu propi fill. No ho va fer en benefici propi, sinó amb la convicció que era el millor pel seu Poble. D’aquesta manera, en establir un llinatge dinàstic amb la sang de Sant Jordi, va marcar a foc i ferro el sentiment independentista dins el cor de tots els catalans i catalanes.
Tal sentiment no ha minvat ni tan sols davant les pitjors adversitats. Quan, per exemple, Almansor, cabdill d’Al-Àndalus, tenia assetjats els territoris catalans que virilment havia conquerit temps enrere, Borrell II va haver de sol·licitar ajuda als francs, els quals, enfeinats amb els seus propis conflictes interns, no varen voler oferir cap ni una. Més tard, els francs, varen exigir reprendre les relacions però Borrell no va fer cap pas enrere: davant les exigències i amenaces tant de l’invasor espanyol com de l’europeu, va declarar la independència de Catalunya.
Amb aquesta declaració d’ independència en ple segle X va començar el veritable període de prosperitat de Catalunya. Al 1162 el Comptat de Catalunya es va unir a l’Aragó, i junts van expandir les seves fronteres més enllà del mar a un territori que ocupava un terç de la península Ibèrica, més de la meitat de la península Itàlica i totes les illes entre ambdues. A aquells territoris va florir la poesia de la mà dels primers trobadors de la nostra llengua com Ausiàs March, qui va decidir escriure en català tot i que el miressin amb mals ulls des de les corts de l’Espanya profunda. També vam viure un esplendor científic de la mà de Ramon Llull, un alquimista que, entre moltes obres, va escriure el Llibre del gentil i els tres savis. En ell, un català demostra que el Cristianisme és superior a l’Islam i al Judaisme, pel que Catalunya es va convertir en el principal bastió de defensa de la religió vertadera, tot i que el Papa mai ho hagi volgut reconèixer.
És natural que els catalans i les catalanes d’avui mirem aquest període com un paradís perdut. I les eleccions de demà poden ser el moment de recuperar-lo. Per a aconseguir-ho, deurem posicionar-nos com Borrell II, mirant cap a un futur pròsper, encara que com ell, no l’arribem a veure. Tornem la vista enrere, doncs, i construïm la Catalunya que volem a partir de l’exemple dels nostres avantpassats.
1. Rescatem la cultura de la virilitat que va caracteritzar als nostres avantpassats i que també ha exhibit Puigdemont. Augmentem la nostra potència bèl·lica per a protegir-nos d’ingerències externes.
2. Tornem a ser un poder basat en la Teologia, centrat en el President com representant directe de Déu a la Terra. Aquest llinatge estarà encapçalat per Carles I.
3. Restablim un dret feudal basat en el vassallatge. D’aquesta manera, cada microterritori català serà independent entre sí però alhora estarà supeditat de forma natural i fluida al domini del President. Aquesta organització del estat es complementarà amb les formes més avançades d’organització assembleària del 15M, per a mantenir content al Poble més esvalotador.
4. Renovem els ajusticiaments públics a les places dels pobles i ciutats per l’educació i plaer del Poble. Els judicis seran directes i ràpids, unint aquesta etapa d’esplendor amb les últimes formes de justícia online. Les primeres persones ajusticiades hauran de ser Soraya Sáez i la seva cohort d’invasors.
“No has de tenir por, perquè aquests peus i cames que temptes i no veus, sens dubte son d’alguns malfactors i bandolers que a aquests arbres estan penjats; que per aquí els sol penjar la justícia quan els enxampa, de vint en vint i de trenta en trenta; per on em dono a entendre que dec estar proper a Barcelona”.
5. Reprenguem una economia medieval, basada en el sector primari, el que ens permetrà tornar a una agricultura orgànica i de proximitat. Es tributarà no a Barcelona, fer que els catalans i catalanes de bé podrien considerar centralisme, si no al senyor de cada feu.
Amb aquestes mesures i la lliçó que el Poble català donarà demà als usurpadors i usurpadores, la nostra nació estarà preparada per a començar una nova era de prosperitat, i foragitar a invasors que, com el ISIS o les veus que reivindiquen la tornada de l’Imperi Romà, vulguin fer tornar Catalunya a un temps passat.
CATALUNYA UNA!
CATALUNYA GRAN!
CATALUNYA LLIURE!
